Tendra és la nit

zelda&scott

[Tendra és la nit. Francis Scott Fitzgerald]

Tendra és la nit és una novel·la sobre el fracàs, sobre la decadència i sobre la pèrdua. Una novel·la trista sobre el que podria haver estat i no és i sobre les conseqüències de prendre decisions equivocades. No és un artefacte mil·limetrat i perfecte com el Gran Gatsby perquè Tendra és la nit és una confessió autobiogràfica, gairebé unes memòries: la relació de la parella protagonista remet a la torturada història d’autodestrucció de Zelda i Scott Fitzgerald.

Tot i que té un dels finals més desoladors que recordo, Tendra és la nit abans que cap altra cosa és una novel·la molt sexy en la forma i en el fons: tots els personatges –i els escenaris- atrauen en un sentit físic. Fins i tot en el desastre (i aquesta és la gràcia) es nota l’esforç que fa el seu autor per agradar. Fitzgerald escriu fent focs artificials, esperant aplaudiments al final de cada frase.

La novel·la s’obre en un dels llocs més glamurosos i mitificats d’Europa, en una platja a la Costa Blava, prop de Cannes. Una moníssima actriu de vint anys, que acaba de triomfar amb la seva primera pel·lícula, arriba per passar-hi les vacances. Sortint de l’aigua i passejant-se amb banyador i barnús coneixerà en Dick i la Nicole Diver; l’epicentre d’un món de pijos que estiuegen en una mena festa contínua i que estan ocupats per un dolce far niente que com més va més buits els fa sentir. No cal dir-ho: són rics i guapos i se’ls afegeix l’atractiu de tenir tota la vida per davant. Tampoc cal dir que la joveníssima actriu serà una de les causes de la desfeta del seu matrimoni. Fitzgerald explica amb aquest triangle amorós un dels grans temes de la novel·la: l’amor mai no és un sentiment gratuït, sempre pren la forma d’una batalla (sentimental o econòmica).

La novel·la és sexy també pel ritme, molt cinematogràfic –es nota que l’autor es guanyava la vida escrivint guions a Hollywood-. Tendra és la nit està plena de recursos del món del cine. Hi ha una narrativa dels detalls molt pensada, com si el llibre hagués tingut un director d’art. Hi ha flashbacks per trencar el ritme al moment just. Hi ha sobreimposició de seqüències (quan el temps no és lineal i es pot encabir una escena dins d’una altra). Hi ha close-ups (quan la càmera tanca molt el pla, molt efectiu per a petons de pel·lícula); i hi ha cross cutting (quan la narració canvia de punt de vista per fer contrastos bruscos).

En Dick Diver és, sense rival, el centre hipnòtic de la novel·la. És una jove promesa, un psiquiatre que s’ha casat amb una noia que té uns antecedents mèdics que fan que en Dick es converteixi en marit i terapeuta alhora. Ella és mentalment inestable però terriblement atractiva i no coneix cap altre paper que el de ser el centre del món. Tendra és la nit explica la desfeta d’aquests dos egos. És la història d’un home que tenint-ho tot no troba sentit a res, la història d’un home que va caient en picat i no troba cap motiu per evitar-ho. És una història d’autodestrucció. El mateix Dick Diver ho diu així a la novel·la, en una d’aquestes frases de Fitzgerald que són pura pirotècnia: “Sempre es col·loquen els guardians més poderosos davant les portes que no condueixen enlloc, va dir. Potser perquè la condició del no-res és massa vergonyant per ser divulgada”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s