Gatsby no existeix

fitzgerald1

[El Gran Gatsby. F.Scott Fitzgerald]

Maxwell Perkins, l’editor de Fitzgerald (i de Hemingway i de Wolfe) passa per ser un dels millors editors de la història. Abans de publicar El gran Gatsby, Perkins va escriure a Fitzgerald comentant-li els defectes que trobava al protagonista de la seva novel·la. A Perkins li sembla que Gatsby és un personatge poc definit, massa misteriós. L’editor diu que entén que en això hi podia haver una intenció artística però que creu que s’està equivocant, perquè els ulls dels lector no poden fixar-se en Gatsby i això és un error. L’editor té raó: no hi ha cap descripció física del protagonista de la novel·la, tot són impressions i detalls. És curiós, sobretot perquè Gatsby és un dandi: no se’ns descriu mai un home que basa la seva existència en la imatge.

Fitzgerald contesta la carta de Perkins dient que coneix millor a Gatsby que al seu fill i que no pensa canviar-lo. Hi ha diverses cartes de l’autor a l’editor, i en totes elles es veu com Fitzgerald està absolutament convençut que ha fet una gran novel·la. En una d’aquestes cartes, l’autor diu: “no es publica gran cosa en literatura de ficció americana que no porti lleugerament el meu segell. En certa manera, vaig ser un original”.

No sé ben bé que vol dir aquesta frase. Una professora de Yale diu que vol dir que Fitzgerald està orgullós que la seva grandesa es trobi en les coses petites, que és en els petits detalls de El Gran Gatsby on a l’autor li agradaria ser llegit. Em sembla que això és veritat i que es demostra en aquest exemple:

És l’escena on se’ns presenta la Daisy (protagonista femenina, amant de Gatsby) per primera vegada. Ens apareix amb una altra noia jove. Estan estirades en un sofà enorme, vestides de blanc. Pel balcó passa vent i els seus vestits es mouen i s’inflen com si haguessin aterrat suaument al sofà després de volar per casa. El narrador les mira i ens diu que les cortines feien soroll i els quadres grinyolaven una mica a la paret. Després se sent un “boom” quan el Tom Buchanan (el marit de l’estimada d’en Gatsby) tanca les finestres i fa parar el vent i les cortines i les catifes i els vestits de les noies cauen lentament i es desinflen.

És una imatge genial. De fet és una al·legoria visual de tota la novel·la. L’argument de El gran Gatsby és precisament això: la Daisy inflant-se i aixecant-se per volar, tornant al seu passat i a la seva història d’amor amb Gatbsy. Però és només un vol curt i absurd, i de seguida tornarà a terra i deixarà de volar per l’acció del seu marit, que tanca la història d’amor tal com tanca la finestra.

Hi ha en tota l’obra una contradicció entre la indefinició dels personatges i la precisió de les imatges que es descriuen. Potser passa perquè El gran Gatsby és la història d’una il·lusió: Gatsby no està enamorat d’una noia sinó de la idea que s’ha format d’aquesta noia, de la mateixa manera que Gatsby no és res més que la imatge poc definida i misteriosa que projecta. Per això els ulls dels lectors no poden fixar-se en ell i per això Fitzgerald està convençut que no pot definir-lo, perquè el mateix Gatsby només és la imatge que cada lector projecta d’ell.

Per si algú té interès en dues hores de classe magistral sobre El gran Gatsby que expliquen decentment aquesta tesi, són aquí, gentilesa de la universitat de Yale i de Wai Chee Dimock.

Més enllà del porno: joc i distracció

jamessalterpilot

[Joc i distracció. James Salter. L’Altra Editorial. Traducció d’Albert Torrescasana]

publicat a la revista Endavant

“Només és un joc (…) amb la mateixa facilitat que ens asseiem davant d’una taula ben parada – però no pas més – entra dins seu”. La frase és bonica, és una porcada i és cruel. A la novel·la li passa exactament el mateix.

Escriure sobre sexe és delicat. En el millor dels casos sortirà pornografia, en el pitjor una cosa cursi. S’ha de ser molt bo per fer una novel·la eròtica sense fer porno barat ni embafar, i per això tenim James Salter. La novel·la s’obre, com un catàleg de Victoria’s Secret de províncies, amb la descripció de tot de noies franceses en un tren a la Borgonya. Aquestes noies són només un escenari, joc i distracció, perquè el narrador pugui anar introduint que aquí hem vingut a parlar de porcades. Aquesta novel·la, un crescendo de dues-centes pàgines, explica la relació ¿amorosa? entre Phillip Dean i l’Anne-Marie, un universitari nord-americà i una cambrera francesa.

Ens explica la història – i això és molt important – un narrador extern, un senyor amic del protagonista, un voyeur. El narrador ens relata la relació dels joves en una barreja entre els fets reals i la seva imaginació. És important que el narrador sigui extern perquè “Joc i distracció” és una novel·la que parla de nosaltres i de sexe: no ens interessa conèixer en monòlegs interiors els dubtes i les pors ni d’ell ni d’ella, perquè llavors estaríem convertint la el llibre en novel·la rosa i, precisament, no es tracta d’això.

“Anne-Marie Costallat, nascuda el 8 d’octubre de 1944. Jo començava l’institut i em masturbava dos cops al dia, contorçant-me com una fulla morta, quan ella va néixer (…) Com més t’hi acostes més prodigiós és el seu aspecte. Em sembla que té divuit anys! I n’aparenta menys i tot. Cosa que evidentment, m’espanta. Divuit anys i un amant negre”. Així se’ns presenta aquesta noia i així es coneixen: mentre balla amb el seu amant negre, en Phillip s’hi acosta i ella marxa amb ell. “¿Què havia passat? Havien fugit i havien fet l’amor. No és tan insòlit. Era relativament previsible”. Tots dos s’escapen amb el cotxe d’ell i recorren les carreteres franceses (a la novel·la el paisatge és tan sexy com ells). Passen els caps de setmana en hotels i sobretot follen molt. A la novel·la hi ha una referència molt perversa a la parella quan el narrador diu que tenen una relació com la del començament de “Manon Lescaut”, l’obra de Dumas, una novel·la molt lasciva on un jove s’enamora d’una puta.

Però com que això és una novel·la eròtica el millor de tot és el sexe, on Salter demostra la virilitat d’un ex-pilot de les forces armades. Les escenes sexuals es va repetint fins a convertir-se en (oh, sorpresa) mecàniques. Se’ns explica cada vegada com ella es despulla quan arriba a l’hotel, com ell trempa només de mirar-la, cada postura nova, els crits d’ella, com s’escorre ell; molt detall. Una de les fites més importants del llibre és la consecució del sexe anal i com suposa una nova fase en la relació: “Tot el que s’havia esdevingut fins ara només és una mena de preludi. Ara són amants. L’eixelebrament inicial ja ha passat. han consolidat el seu domini. S’ha inaugurat una felicitat satànica”. En una escena, en Dean li pregunta si vol llegir una revista mentre ell intenta encular-la. Així en fred sona més banal del què és, però a la novel·la funciona, i és en moments com aquests on veiem que Salter no fa porno sinó que escriu sobre sexe, que són dues coses diferents.

Que no en tenim prou amb follar és una lliçó que passada l’adolescència esperem que hagi après tothom. L’erotisme, previsiblement, es va desinflant, i l’Anne-Marie és a estones una deessa i en Phillip no se sap imaginar la vida sense ella, però en d’altres “fa cara de dependenta. Ho veu clarament, bufona però ordinàra”. I resulta que anem sabent que ella a més de despullar-se també vol una nevera americana i un marit atent. Hi ha moments de confusió, aquesta és la gràcia, entre amor i sexe, i em sembla que estem en una postura molt complicada: el sexe no és només sexe però tampoc pot ser res més.

“Joc i distracció”, com totes les novel·les de James Salter, té molt mala llet. Tanta com per obrir el llibre amb una cita de l’Alcorà que diu: “Sapigueu, doncs, que aquesta vida, la d’aquí baix, és com un joc, una distracció…”. El que segueix és, com en tota la seva obra, una prosa elegant i cruel, que va escalfant l’ambient per acabar fent-ho explotar tot. Les novel·les de l’americà tenen aquesta cosa brutal però bonica que fa que encara que el llibre acabi amb un cop de puny sempre en segueixis volent més.