Em mirava i em feia por. Mercè Rodoreda i Montserrat Roig.

rodoiroig

[Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Montserrat Roig. Edicions 62]

A Digues que m’estimes encara que sigui mentida Montserrat Roig prova de situar-se en la tradició catalana com a dona i com a escriptora. Aquest és un assaig fet, tal com diu l’autora, a partir de notes i apunts recollits al llarg de la seva trajectòria. És una obra explícitament feminista, on Roig planteja una sèrie de debats sobre la dona i l’escriptura, com ara els estereotips adoptats per les escriptores al llarg del segle XX i com la mirada masculina ha afectat sobre la seva identitat. Es pren de punt de partida el moment en què la dona deixa de ser musa i es transforma en creadora, i com a partir d’aquí l’escriptora canvia la mirada passiva per una d’activa i implicada. És a dir, la dona no ha d’escriure com a dona escriptora sinó que simplement ha d’escriure. “Els meus ulls han deixat de tenir sexe. O encara més, ja tenen tots els sexes”, diu Roig. I bé, d’acord.

Entre tot aquest magma teòric hi ha un capítol que per mi és especialment interessant. Hi apareix Mercè Rodoreda. Parlant d’ella, Montserrat Roig fa aquesta reflexió: “Si hi ha alguna literatura que t’ajuda a viure, aquesta no és la de la Mercè Rodoreda. Ens va ensenyar l’altra cara del mirall, sí, però no hi vam poder retornar. La seva proposta genial acaba en ella mateixa”. Per aquesta última frase trobo que la millor lliçó de feminisme la dóna, sense proposar-s’ho ni voler-ho, Mercè Rodoreda, que no va necessitar teoria feminista per entendre que si era escriptora s’havia de dedicar només a escriure. Sembla que al seu assaig Roig es queixi del fet que Rodoreda no deixa un llegat a les escriptores que la precedeixen per poder seguir el seu mestratge, quan precisament aquest és el seu mestratge. Rodoreda no és ni vol ser una continuïtat en una escriptura de dones, i per això mateix “la seva proposta genial acaba en ella mateixa”.

Copio alguns fragments de la millor part del llibre, que trobo que és aquesta, i que diu moltes més coses que les que acabo de citar:

“Una vegada, la Mercè Rodoreda em va convidar a dinar al restaurant La Punyalada. Vam enraonar d’una pila de coses, de tantes, que gairebé no les recordo. Però se’m quedaren gravats dos fets: com em mirava i com reia. Reia de sobte, d’alguna cosa que ella havia dit i que jo no hi trobava la gràcia. Reia com si fos entre parèntesi. Perquè sí. Va riure quan em va explicar, com aquell qui no vol la cosa, que de jove havia anat a veure el director de “La Publicitat” plena de pretensions d’escriure, i que aquest li havia aconsellat:

– Miri, senyoreta, primer visqui, després escrigui.

I vinga a riure. Després em va explicar el conte de les tres bufetades de Papini: un noi vol ser poeta i li ho diu al pare. Aquest li clava una bufetada. Però el fill li diu que encara vol ser poeta. I el pare, que li pega de nou. I el fill torna a dir que vol ser poeta. I el pare li clava la tercera bufetada.

– Ara sí que veig que seràs poeta!

I això també li va fer molta gràcia. Després vam anar al seu pis del carrer Balmes i vam estar enraonant fins que l’ombra del vespre ens devorava. Reia, encara, de manera sobtada enmig de la penombra. Només la sentia. La seva mirada, l’havia perduda. No em deixava prendre apunts mentre m’explicava fil per randa com era la torre del seu avi i com ella, de menuda, vivia entre flors. La pena que sentia aleshores de no poder estudiar. I que després va venir el temps de l’exili – el temps de les tres bufetades, amb paràlisi al braç i entestada a escriure. A escriure i en català. Tot això, feia, en una època en què “escriure en català era com voler que creixés una flor al pol nord”.

Vam parlar de literatura, és clar. Però el que recordo més és l’alquímia del seu riure i la seva estranya mirada. Em mirava i em feia por. Darrere de les coses que em deia, hi havia el convenciment, no sé si per totes dues parts, que no hi hauria entesa. I no era la seva infantesa solitària, ni la fam i l’horror a l’exili – he conegut dones que van patir molt més que ella -, ni tampoc el desengany que no la deixava viure. Érem de dues èpoques diferents i les nostres eleccions no lligaven.

[…]

A Romanyà […] Ella i les flors, amb les quals no establia una relació de jardineria, sinó de poder. Les volia dominar. Els geranis i els crisantems, que afloraven amb cautela per entre la rocalla, eren controlats. D’altra manera, esdevindrien monstres. Com els seus fantasmes, que adés eren àngels, adés enemics brutals. Ella i els seus escrits, que eren venjança i desafiament, obres mestres contra els qui no han volgut elegir. Tornava a viure dins la literatura, ja no li calia res més. Però no tornava a viure a través de la literatura. Havia trencat gairebé tots els vincles, entaforada darrere les persianes baixades de casa, veient passar els núvols, mestressa del seu destí. Va saber jugar amb traça, no sé si volguda, amb la impenetrabilitat, com una deessa inaccessible.

Josep Maria Castellet, als Escenaris de la memòria, es pregunta després de descriure amb minuciositat un dels seus retrats: “L’he coneguda mai, aquesta dona?”

Per aquesta raó la seva mirada em produïa una certa basarda. Hi intuïes un to de crueltat que ella matisava amb el seu riure que venia sense avisar, com els seus personatges, els quals, aparentment desvalguts, no ens perdonen res. No ens perdonen que visquem, que ens haguem revoltat contra les tres bufetades, que ho proclamem.

[…]

Si hi ha alguna literatura que t’ajuda a viure, aquesta no és la de la Mercè Rodoreda.

Ens va ensenyar l’altra cara del mirall, sí, però no hi vam poder retornar. La seva proposta genial acaba en ella mateixa. Ens va il·luminar durant uns anys, i, més tard, vam haver d’aprendre dolors nous. Vam aprendre, també, a desvetllar lentament els secrets. Podríem dir-li, al nostre torn, qui sap si ara convertida en àngel o en fulla: “We honour you, Mercè Rodoreda, for keeping secrets some things…” però hi hauríem d’afegir que ara ja no podem riure com ho feia ella, entre parèntesi”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s