“que bé que hi raja la més clara font, mai no sadolla la infinita set” J.V.
M’agrada molt la contundència amb què Vinyoli, als 67 anys, comença un poema amb aquests versos: “Mira’m la cara encesa/ de sàtir vell”. El poema té un títol prou explícit: “Autoretrat als seixanta-cinc anys”. Vinyoli hi deixa el testimoni d’una “vida molt viscuda/ ja no recuperable. Vasos buits”.
Aquests “Vasos buits” del poema són més que una imatge poètica. Tota l’obra de Vinyoli s’entén millor sabent que ha estat viscuda i escrita amb una set de sàtir. El poeta té motius per a queixar-se si al final de la seva vida es troba els vasos buits. Perquè la set en l’obra de Vinyoli no és cap anècdota. En parla sovint de la set: com a necessitat i com a desig, una set que no s’acaba mai.
Vinyoli vol beure i tenir set alhora, i aquesta contradicció li marcarà l’obra poètica però també la permetrà. Ho escriu al pròleg del seu llibre El callat: “en la set del qui cerca neix profunda la deu”. També apareix en un poema de Rilke (que ell mateix tradueix) per obrir el llibre Cants d’Abalone, on parla d’una “set sense treva/ que ens magnifica, sense deixar-la calmar”. Aquesta paradoxa, una set que ens fa patir però alhora ens magnifica, seria un bonic testament poètic per a Vinyoli.
Al llarg de la seva vida en Joan carregat de foscúries (tal com es va rebatejar) ha passat molta set i ha begut molt. Ha begut fins a tenir “la cara encesa/ de sàtir vell”. Fins i tot en un poema reconeix el drama de la seva set, quan la situa en un lloc on “bé que hi raja la més clara font, mai no sadolla la infinita set”.
Però el vers més tràgic de tots, el que ens condiciona, és un vers on Vinyoli confessa que costa molt trobar l’equilibri entre ser un abstemi i un borratxo, perquè “la set que no mor/ de nou és apresa”.
marinaporras.wordpress.com 