El conte de fades d’Eugeni d’Ors

[Gualba, la de mil veus. Eugeni d’Ors. Quaderns Crema, 2012 (edició a cura de Xavier Pla)]

A causa dels molts clixés que acompanyen la figura d’Ors i la seva obra no és gaire habitual llegir-lo com a autor d’obres de ficció. Resulta però que el glosador coneixia molt bé els mecanismes de la ficció i no tenia cap problema a l’hora de fer-ne ús i abús. Les novel·les d’Ors s’etiqueten sovint com a “novel·les intel·lectuals” o “novel·les d’idees” perquè l’estructura d’aquestes és molt particular i perquè Xènius s’entossudia a amagar a les seves obres l’argument sota la doctrina: els personatges eren tan sols l’excusa per a poder pontificar. Però de fet a les seves novel·les hi ha una barreja considerable d’elements presos de diversos gèneres; des del policíac fins al fantàstic passant pel gènere meravellós. De vegades no ens fan falta maniobres gaire sofisticades per mirar de saber què són o deixen de ser les obres orsianes. En el cas de “Gualba, la de mil veus”, podem afirmar que Ors va escriure senzillament un conte de fades.

“Gualba, la de mil” veus va anar apareixent, l’any 1915, a les pàgines del diari conservador La Veu de Catalunya. A través de les 37 glosses que la conformen anem coneixent la història d’un pare i una joveníssima filla que es traslladen al Montseny, al poble de Gualba, en una casa relativament aïllada al mig del bosc.  El pare té quaranta i pocs anys i és vidu, i la filla tot just té divuit anys. Viuen en una situació envejable perquè tots dos comparteixen una “amistat perfecta” fins que aquesta es veu trencada per un pecat incestuós. Aquest incest que es desenvolupa de forma el·líptica i es va presagiant des del capítol I fins al XXXIII esdevé la mostra de la imperfecció humana i de la fragilitat de la raó. A Gualba es compleix l’esquema típic de les novel·les d’Ors: a l’inici es presenta una situació idíl·lica, representada per una dona idealitzada. Aquesta dona resulta decebedora perquè no s’acompleix la seva condició d’ideal (Tel·lina, la filla, gairebé pateix una transformació total de donna angelicata a femme fatale). Després del desengany, el narrador mostra com es podria tornar a una situació d’harmonia servint-se de la raó i arraconant els sentiments.

Llegint les primeres pàgines Gualba aquesta gairebé podria semblar una novel·la de misteri – hem de descobrir la intriga que s’amaga entre els dos personatges. Però arribem al capítol X (Més larves) i es produeix un gir. Explicat aparentment com una anècdota trobem en aquest capítol la història de la “Goja o Dona d’Aigua”, de Víctor Balaguer. Aquesta és la història d’una fada del Montseny que s’apareix a un home que s’enamora d’ella a l’instant, amb la sort que a la fada li passa exactament el mateix.  Contravenint les normes del món de les fades, la Dona d’Aigua i l’home conviuen en una relació ideal. Per conservar aquesta vida de somni tan sols han de complir una norma molt senzilla: ell no ha de pronunciar mai el nom de la fada d’aigua: “…que mai l’apel·laria Dona d’Aigua, que el jorn que tal fes, gran dany i malvestat se n’esdevindria”. Com ja poden imaginar, desafortunadament arriba un dia en que l’home s’enfada i pronuncia el nom de la seva estimada. Aleshores la fada “li girà esquena, sortí de casa, emprengué camí […] Una veu de les mil veus de Gualba anunciava l’horror. Ell la veié i els seus peus se li clavaren en terra i la boca no podia llançar ni un crit. Ell veié com la forma amada, pervinguda ràpidament dalt del Gorg Negre, obria els braços, s’hi llançava i desapareixia per sempre més”.

Christine Brooke-Rose, teoritzant sobre el gènere meravellós, explica: “És cert que fins i tot quan sembla que allò meravellós ens explica la història d’un passat llunyà, sol existir un element visionari (fins i tot moralista), un to que implica una veritat que es va perdre, però que tornarà”. I aquest és exactament el gest que realitza Ors a Gualba per a convertir la novel·la en un conte de fades. El conte, explicat dins l’argument, és l’element central i alhora l’excusa del glosador per introduir la moral de la novel·la. La història de la fada del Montseny serveix d’exemple i d’advertència al lector per tal que anticipi que pare i filla cauran en el mateix error que va caure l’home i la Dona d’Aigua.

Aquest diàleg amb la meravella és el que permet a Ors moralitzar. Però aquest gest no és un cas aïllat. Chesterton, gran moralista i ferm defensor dels contes de fades, va teoritzar àmpliament sobre la qüestió. En un article titulat “Fairy Tales” dins de l’obra All things considered, exposa: “Els contes de fades no són tan sols l’arrel de la moral perquè són innocents sinó que són morals en el sentit que són didàctics, són morals perquè són moralitzadors […] Si realment llegim els contes de fades, observem que els recorre per complert una idea – que la pau i la felicitat només poden existir sota certes condicions. Aquesta idea, que és el nucli de l’ètica, és el nucli dels contes de fades. Tota la felicitat del món de les fades penja d’un fil. La Ventafocs tenia el vestit més brillant que cap altra noia, però havia de tornar a casa abans que el campanar toqués les dotze. El rei podia convidar les fades al bateig però havia de convidar totes les fades o tindria conseqüències espantoses. La dona de Barbablava podia obrir totes les portes menys una. S’incompleix la promesa feta a un gat i tot el món s’enfonsa. Una noia es pot casar amb el déu de l’amor en persona si mai no intenta mirar-lo: si el mira, ell desapareix. Un home i una dona són enviats a un jardí amb la condició que no mengin una sola fruita; la van menjar, i van perdre totes les fruites del món. Aquesta gran idea és al moll de l’os de tot folklore, la idea que la felicitat depèn d’un veto; tota la felicitat depèn d’una negativa […] En comptes de trobar (com en tots els llibres d’ètica) una base racional per a cada manament, els contes de fades troben la base mística per a tots els manaments. Som en aquest món de fades en sofriment; no ens toca a nosaltres discutir les condicions per les quals ens trobem amb aquesta visió salvatge del món. Els vetos són sens dubte extraordinaris, però també ho són les concessions”

I així ocorre a “Gualba, la de mil veus”. El pare i la filla tenen una amistat perfecta, idíl·lica, sota una sola condició: no cometre incest. Si es cau en la temptació tot el seu món tal com el conceben s’enfonsa. I és això el que succeeix: “Sha romput l’encís com el del pagès que s’era emmaridat amb la Dona d’Aigua. Ell la perdia, per pecat d’haver-li dit el nom. Jo la perdia, per pecat d’haver-ne conegut l’incendi”. D’Ors podria estar d’acord amb les idees del rei de la paradoxa perquè tots dos compartien una mateixa idea: són moralistes però tenen voluntat d’intervenció, no de resignació. És per això que la lliçó moral d’aquests contes convida a l’esperança. Com diu Chesterton, en aquest cas al capítol IV d’Ortodòxia, “L’ètica del país de les fades”: “La bondat d’un conte de fades no queda afectada pel fet que contingui més dracs que princeses; és bo formar part d’un conte de fades”.

Del whist a la frontera

[Els jugadors de whist · Vicenç Pagès Jordà. Empúries]

A la seva última novel·la, ‘Dies de frontera’ (Proa 2014), Vicenç Pagès juga a la pynchoniana manera amb la idea de la frontera explorant el no lloc que representa La Jonquera, la frontera que a l’autor (Figueres, 1963) li queda més a mà. Els personatges de la novel·la se senten desubicats i el diàleg amb l’espai és un intent de mirar de trobar-se en un moment de la vida en que les fronteres no són gens clares. Aquesta desubicació no és només espacial sinó temporal (són joves de gairebé quaranta anys que se n’adonen que ja no són joves i etcètera), i ja s’inaugurava a l’anterior novel·la de Pagès; ‘Els jugadors de whist’ (Empúries, 2009).

El ‘whist’ és un joc macabre, inventat per tres nens durant les vacances de 1977, que marcarà un punt d’inflexió en la vida de Jordi Recasens, un dels nens que trenta anys després es troba descol·locat i decebut amb una vida que no té res a veure amb la que havia volgut anys enrere. Casat i amb una filla, el desgast matrimonial l’ha empès, lentament però implacable, a anar-se mudant al garatge de casa seva, allunyat de la seva dona i amb una arma molt perillosa: un ordinador amb connexió a Internet. Aquest garatge, el seu oasi, és un intent infantiloide de congelar el temps per tractar d’evitar mirar el passat amb tant de ressentiment. “Quan estava sol, admetia que el que no suportava de dormir junts era tancar el llum de la tauleta i, al cap d’uns segons, sentir els sorollets que emetia aquella dona que un dia s’havia dit Blondie”. En Jordi va conèixer la Blondie una nit de l’any 1984 i se’n va enamorar a l’instant, però al cap d’uns anys es troba atrapat en un matrimoni absurd i amb massa ganes de voler seguir sent jove. Per no amargar-se, en Jordi combina la seva feina (Foto Recasens – Casaments i Batejos) amb aficions com ara la confecció d’un arxiu de pel·lícules que tracten sobre l’adulteri o l’obsessió per les pàgines de les amigues de la seva filla: “Igual que el d’aquella Baronessa dels Champs Elysées, el lema dels fotologs podria haver estat “Non titubans”: la vida era meravellosa o horrible, sense terme mig […] El Jordi seguia els fotologs com els ciutadans dels països comunistes escoltaven Radio Liberty: intuïen que era fals però, què carai, somiar no fa mal a ningú”.

L’any 2007, trenta anys després dels fets del ‘whist’, en Jordi ha de patir el casament de la seva única filla amb un ‘pelao’ que treballa conduint una miniretroexcavadora: “Eren manies d’en Jordi o aquella feina tenia un simbolisme sexual obvi?”. El casament se’ns relata minuciosament hora a hora i és un desplegament de tots els tòpics del típic casori en un masia rehabilitada: l’aperitiu pretensiós, els plats entrant amb bengales aplaudits pels convidats, el pastís de metre i mig i la decadència que comença amb el vals i acaba amb la conga. Una de les virtuts de Pagès és el seu control dels tòpics. Quan l’autor sap que s’està passant, per cursi o per pel·lículero, el narrador directament ens ho fa saber. Així tota la novel·la és un entramat de referències (pel·lícules, llibres, sèries) que tenen la gràcia de ser oportunes i no cansar. “Sempre que en Jordi veu un jardí amb un ambient festiu i persones mudades amb la copa de cava a la mà (…) pensa en una reunió de mafiosos, com la del començament d’El padrí”. Aquest mecanisme aconsegueix el que és una raresa entre les novel·les catalanes: un to que no és ni pedant ni banal. De fet tot el relat té un control del ritme impecable, Pagès munta escenes i diàlegs amb la precisió d’un guionista d’HBO.

L’única manera que té en Jordi Recasens per escapar de l’angoixa que li provoca aquest casament (“aquest toret es pica la meva filla!”) és la seva feina: fa les fotos de l’entranyable esdeveniment. Fent les típiques fotos de grup abans d’entrar a dinar és quan se’ns presenten les veritables protagonistes d’aquesta festa: “Els joves no necessiten assessorament. Les noies vesteixen, es captenen i somriuen amb la professionalitat de les models de passarel·la, amb la deixadesa estudiada de les estrelles del rock o del cinema independent”. Les amigues de la seva filla, les espiades a través de fotolog i MySpace, apareixen per a en Jordi fora de la pantalla:

“- El pare de la núvia! – exclama la Halley, que s’aixeca i li fa dos petonets-. Coneixes totes aquestes ties bones?

Realment, és un bon planter. Totes dues vestit i sandàlies, cabells allisats, kohl als ulls i llavis de color de cirera […] El que no acaba de discernir en Jordi és si són guapes de debò o només són joves […] Parlen d’aquella manera sibilant que és la marca de la high life de Figueres […] Però què és això? Sexe a Nova York?”.

Unes hores més tard, el pare de la núvia ha begut més del compte i a la Halley li agrada molt agradar. La Halley (de nom offline Cristina) és una de les protagonistes del ‘whist’ i l’únic personatge que no acaba de ser versemblant. Nena pija criada en una mansió de Roses, torna boig al Jordi per “la fermesa gairebé infantil de la pell” i per “un culet arremangat dotat del mateix moviment autònom que el nasset de Nicole Kidman a Embruixada”. Però la nena no només està boníssima – tan que un amic del pare li deixa anar “Hauries de dur el mateix cartell que aquells tràilers gavatxos que transporten barques: Convoi Exceptionnel” – sinó que resulta que té pretensions de gran intel·lectual. La ment perversa del Jordi la descriu així: “Intel·ligent i gamberra, destacava en tot el que emprenia i a l’estiu allargava les nits fins que clarejava. Era una intel·lectual amb roba cenyida, un perill públic que treia matrícules d’honor, una cínica enamoradissa, una nena capriciosa amb força de voluntat, una pija tan sofisticada que odiava les pijes. Podia confondre’s amb una lolita tardana, però s’expressava amb la precisió d’un humbert-humbert precoç”. I evidentment, té molt menys anys que el Jordi, que pateix per moments una transformació arriscada: d’Steve Martin a ‘El pare de la núvia’ a Kevin Spacey a ‘American Beauty’.

Tots aquests elements són només una petita part ‘d’Els jugadors de whist’, que és un desplegament de vides que s’enllacen i se separen de 1977 a 2007. El whist també explica com en una mateixa ciutat hi conviuen universos molt allunyats, des del pijerio figuerenc als pelaos amics de la seva filla, i també se’ns relata la història de la ciutat, el dietari d’un nen mallorquí, fragments de blog que en Jordi troba per internet o la llista dels programes de televisió dels anys 80 als que els protagonistes estaven enganxats. Una novel·la postmoderna, si es vol, però que envellirà bé pel simple motiu que la metaliteratura no li fa perdre la narració. Aquesta és una història que parla dels temes més antics del món: la resistència a acceptar el pas de temps i el que passa quan els desitjos no coincideixen amb la realitat. Tot plegat explicat des del segle XXI i sense tractar el lector d’imbècil. Tampoc passa tan sovint i per tant s’ha de celebrar.