Les dones de James Salter

[L’última nit. James Salter. L’Altra Editorial. Traducció d’Alba Dedeu]

Quan a les seves classes sonava el nom d’Edward Hopper la meva professora d’art contemporani sempre feia mala cara. Deia que no li agradava la pintura de Hopper perquè no era pintura sinó literatura. La Teresa Camps tenia devoció pels quadres matèrics, enormes quantitats de pintura sobre teles de molts metres. Creia que la representació era un tema menor al costat de la força del color ben posat. “Si ja vam decidir fa molt de temps que cada art ha de servir-se del seu propi llenguatge, la pintura és pintura i això és una altra cosa”. Per això el desinterès per Hopper, als quadres hi veia simplement narració, la fotografia d’una història que no es podia explicar amb la pròpia representació. A mi em sembla que si Hopper s’hagués posat a escriure li hagués sortit un conte de James Salter. Que és el mateix que dir que els contes de Salter m’han semblat quadres de Hopper en moviment. Amb una diferència, aquests contes no necessiten prendre res de cap altre art per representar-se per si sols.

Si alguns autors necessiten una novel·la per explicar el fracàs d’una vida, a Salter tan sols li fan falta dues frases. Aquest expilot de la United States Air Force sembla que escrigui només per arribar a poder dir això: “No sabia què li agafava, però al bell mig del carrer es va posar a plorar”. Aquestes formules sovint són prova de la qualitat d’un autor perquè quan no funcionen es veu de seguida. En canvi, si funcionen acostumen a fer-ho d’una manera fulminant. Per arribar a aquesta frase s’ha hagut de traçar una història amb prou força perquè el lector entengui tan poc com el personatge el motiu del plor però comparteixi les ganes de plorar. Aquests solitaris personatges s’emparen en una Amèrica que ens sembla el millor lloc on podríem viure: cases elegants de porxo i jardí, habitacions i restaurants d’hotels luxosos, pisos moderns amb habitacions de pocs mobles, i la llum a tot arreu. Llum de capvespre, el sol del matí o la claror de la lluna per una finestra. Salter, com Hopper, es preocupa sempre dels contrastos lumínics dels seus espais: “Recordava les tardes amb la llum que es filtrava per les escletxes, la seva pròpia roba en una cadira o escampada per terra, la repetició humida i mecànica d’allò, o a ell, o a vés a saber què: oh, Déu meu, oh, Déu meu, oh, Déu meu”.

Per a l’americà gairebé és tan important descriure els seus personatges com dir la seva història. Com a bon home d’un altre temps, té especial traça creant figures femenines, en tot moment superiors als seus companys. Per com les tracta, sembla que conegui la vida sentimental d’una dona mirant-li la caiguda del vestit. Salter fins i tot fa boniques les seves obsessions: gairebé en tots els contes hi ha una noia en biquini, i segur que no hi ha cap escriptor en tot el panorama literari que ho sàpiga descriure millor: “Va seure tota sola a la platja. No hi havia gairebé ningú. Es va estirar d’esquena, en banyador, amb el sol a la cara i als genolls. Feia calor i el mar estava en calma. Li agradava més estirar-se a la vora de les dunes mentre batien les ones, escoltar-ne l’esclat com els últims acords d’una simfonia, encara que les ones no paraven mai. No hi havia res tan magnífic com allò. Va sortir de l’aigua i es va eixugar com la noia gitana, els turmells coberts de sorra. Sentia com el sol li polia les espatlles. Amb els cabells humits, immersa en la buidor dels dies, va pujar fins a la carretera empenyent la bicicleta, amb la sorra vellutada sota els peus. (…) Com n’és, de bonica, una dona sola, amb una camisa blanca d’estiu i les cames nues”.

Totes les seves dones són fantàstiques per fer entendre les veritats cruels que es descriuen als contes. De senyores que no acaben d’acceptar la pèrdua de la joventut a noies de vint i pocs que encara no saben que la impunitat no els durarà sempre, passant per dones de trenta i molts que coneixen perfectament els seus avantatges. Salter les domina totes i les fa aparèixer als seus millors i pitjors moments. L’americà sap descriure vides esquerdades per culpa d’un segon: “Només els va veure un instant mentre marxaven, la llum sobre els cabells d’ella, la porta del taxi que es mantenia oberta perquè hi entrés, i, per un moment, en Brian va oblidar que ho tenia tot”. O de vegades una sola imatge fa entendre trenta anys de desenganys: “Recordava les ampolles de cervesa que rodaven per la part del darrere del cotxe quan tenia quinze anys i ell li feia l’amor cada matí, i ella no sabia si amb allò començava la vida o si l’estava desgraciant, però l’estimava i no se n’oblidaria mai”. També hi és sempre present la lluita constant entre el sentiment i el record, l’angoixa que suposa recordar però saber que no es pot tornar a sentir. “Un dia ella havia sortit d’un restaurant, esglaons avall, molta estona després de dinar; amb un vestit de seda cenyit als malucs que el vent li ficava entre les cames. Les tardes, va pensar en Hollis per un moment. Ho recordo tot, però ara no ho puc sentir. Ha passat (…) El passat, com una onada abrupta, l’havia envestit, no com havia estat, sinó com no podia evitar recordar-lo”.

Però si Salter i Hopper s’assemblen en alguna cosa és sobretot en la representació de la solitud. Tots els seus personatges beuen d’una solitud que no es resol ni amb la vida de parella ni amb els fills ni en qualsevol altra combinació. És la solitud del qui no s’acaba d’entendre. James Salter sap perfectament el que ens passa i ho mostra en una prosa que l’ha convertit en un dels referents de la literatura americana contemporània. Després de Salter seguim sense entendre res, però almenys algú ho ha intentat aclarir sense trampes: exposant les coses tal com les veu. La seva és una felicitat resignada. No hi podrem fer res, però tampoc és cap drama. De fet, l’última frase podria justificar tot el recull: “Sigui el que sigui que uneix les persones, ja no hi era. Ella li va dir que no hi podia fer res. Així era la vida”.  

[A James Salter el publica per primera vegada en català l’Altra Editorial, una nova editorial que estrena catàleg amb aquesta obra i amb “Els nois” de Toni Sala. Els desitjaríem molta sort, però amb aquests títols no la necessiten]

Un pensament sobre “Les dones de James Salter

  1. Retroenllaç: La gàbia d’or |

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s