Itinerari Pynchon

[Vici inherent. Thomas Pynchon. Amsterdam Llibres. Traducció de Ferran Ràfols]

Gordita Beach és una ciutat californiana de les que fan d’emblema de la costa oest. Una ciutat de platja amb avingudes d’altíssimes palmeres a banda i banda. Les ones d’aquesta zona del Pacífic atrauen tot de surfers desfasats, que s’hi queden a viure creant un ecosistema propi. Som a inicis dels 70, els 60 s’han fet molt llargs i a Gordita Beach també hi troben acollida els hippies que fugen dels booms immobiliaris i encara volen fumar herba escoltant el ‘white album’ uns anyets més. Entre els surfers i els hippies, tot de ‘barbies’ amb tendència a agenollar-se amb massa facilitat es passegen en biquini i samarretes destenyides. La ciutat és una mena d’oasi enmig del no res; Los Angeles queda prou a prop per ser-hi amb un cop de cotxe i prou lluny per viure com si no existís.

Un d’aquests hippies de Gordita és en Doc Sportello, detectiu privat i protagonista d’aquesta novel·la. Massa dolent per ser amic de la poli i massa bo per ser amic dels criminals, en Doc queda en una posició perfecta per fer molts enemics i no guanyar cap aliat. Els esguerros que té per veïns li ofereixen uns casos perfectes, ni gaire avorrits ni molt complicats, i li permeten sobreviure sense haver d’abandonar la vida de col·locat permanent. “Vici inherent” comença amb un cas per resoldre. Sembla que no però som en una novel·la policíaca, encara que el detectiu no beu whisky al bar d’un hotel sinó que es droga amb la tele de fons. La Sashta, èxnovia d’en Doc i rossa estupenda, es presenta per dir-li que el seu noviet actual, un magnat de la construcció, ha desaparegut. I així es posa en marxa un cas que és més aviat un recorregut per l’estat de Califòrnia a la recerca de l’especulador presumptament introbable.

Tots vivim amb un mapa al cap, que vol dir que si pensem on som ara mateix ens sabem ubicar en un plànol mental que té per límit, per exemple, la nostra ciutat. I sabem més o menys què la delimita, que tan pot ser una muntanya com una riera o un polígon industrial. Però en Doc no té cap plànol al cap, i no és per culpa de les herbes. Si visquéssim a Gordita Beach la cosa se’ns complicaria. Després d’Alaska i Texas, Califòrnia és l’estat més gran d’Amèrica. A habitants no el guanya ningú, hi conviuen 38 milions d’individus. Si en Doc provés de tenir el seu mapa cerebral, hi hauria de posar una xarxa d’autopistes que s’entrecreuen en cercles; perquè les ciutats no es delimiten i els accidents geogràfics són els motels, els centres comercials i els restaurants de carretera. Bàsicament l’espai d’en Doc es configura per allò que Marc Augé va anomenar no-llocs, indrets despersonalitzats amb un trànsit continu de gent que hi està de pas.

Diu el teòric Jameson que quan vius enmig dels no – llocs no tens un mapa al cap, hi tens itineraris. És a dir, tu mateix no et pots situar en un punt i col·locar-lo en un plànol que faci sentit, sinó que el teu sentit de la orientació consisteix en saber quina sortida de l’autopista has d’agafar. Catastròfics postmoderns diuen que això provoca desorientació i que la desorientació provoca la pèrdua d’identitat. No sé si Pynchon ens volia dir això. El que sí que es nota és que a mesura que avança la novel·la els viatges d’en Doc per Califòrnia guanyen terreny a la trama detectivesca, tant que de vegades fa l’efecte que la trama només és l’excusa per muntar un escenari fantàstic. Si Pynchon ens hagués dit al mig de la novel·la que seguiríem passejant però el cas no es resoldria, possiblement seguiríem llegint sense problemes.

Potser per això la novel·la acaba (no és un spoiler) amb la tornada a casa d’en Doc per l’autopista de San Diego enmig d’una boira (química) que li impedeix veure res mentre condueix. El cas està resolt, la ràdio encara se sintonitza – sona ‘God only knows’ dels Beach Boys -, té un porro a la butxaca, un contenidor de cafè de Zucky’s i gairebé mig paquet de tabac: “Es va treure els cabells de la cara, va apujar el volum de la ràdio, es va encendre un Kool, es va arrepapar en posició de trajecte i va mirar com tot anava desapareixent lentament”.

Moure a compassió

[La insostenible lleugeresa del ser. Milan Kundera. Edicions Destino]

“Les preguntes que no tenen resposta són les que determinen les possibilitats de l’ésser humà, són les que tracen les fronteres de l’existència de l’home”. La col·lecció de preguntes sense resposta que presenta “La insostenible lleugeresa del ser” és el motiu pel qual a Kundera se’l segueix citant de tant en tant i encara avui ens sona el títol d’aquesta novel·la 30 anys després de ser publicada. Moltes d’aquestes preguntes neixen de la dialèctica entre la lleugeresa i el pes, paradoxa central de la novel·la, perquè mai no acabem de saber si preferim viure assumint la terrible lleugeresa o sota un pes que reconforta fins que esclafa massa. Quan notem massa pes volem lleugeresa fins que ens sentim buits i enyorem el pes i vinga i som-hi.

D’aquests interrogants sense resposta que llança Kundera un dels que fa més mal és el que té a veure amb la parella protagonista: què en fem de l’amor quan un prefereix el pes i l’altre la lleugeresa. Kundera deixa clar que en temes amatoris es poden fer moltes combinacions però mirar-se a la cara en igualtat de condicions és un requisit innegociable. No sabem què fer-ne d’un home que estima una dona però necessita el cos de moltes altres i d’una dona que estima amb tanta dependència que desitja veure el seu home vell perquè se li esgoti el desig. La insostenible relació de la parella només resol que en un amor que es vol sa no hi cap la compassió.

Per explicar-nos-ho sense pietat Kundera recorre a l’etimologia: tots els idiomes derivats del llatí formen la paraula “compassió” amb el prefix “com” i la paraula “passio”, que significava originalment “patiment”. O sigui, que compassió vol dir que no podem mirar impertèrrits el sofriment de l’altre; o que participem dels sentiments d’aquell que pateix. Per tant la paraula francesa pitié, l’anglesa pity o l’italiana pietà denoten fins i tot certa indulgència cap a aquell que pateix. Avoir de la pitié pour une femme significa que la nostra situació és millor que la de la dona, que ens inclinem cap a ella, que ens rebaixem.

Ell i Ella viuen junts durant una temporada. Davant les infidelitats, l’única resposta d’Ella és odiar el seu propi cos, que l’ha decebut i traït perquè no té prou força per ser l’únic cos de la vida d’Ell. Destrossada pels inevitables atacs de gelosia, Ella marxa. I Ell viu per fi la lleugeresa del ser. Però aguanta sol poc temps, perquè no hi ha res que pesi tan com la compassió. Ni tan sols el propi dolor és tan pesat com el dolor sentit amb algú, per algú, per a algú. Ell marxa a buscar-la, endut per l’última frase de l’últim quartet de Beethoven: “Es muss sein”. Ha de ser. I altra vegada, de la lleugeresa al pes pesant fins que torna a esclafar massa.

Ella, que se sap inferior i en certa manera indefensa, aguanta mals humors i escapades a canvi dels moments de tendresa. Fins i tot aguanta l’olor d’altres dones al seu propi llit. Ell es va cansant d’estar constantment inclinat cap a ella, de tenir una dona sota seu i no al seu costat. Quan passa més d’una setmana sense compartir llit amb algú altre, la compassió afluixa i l'”es muss sein” s’allunya per donar pas a “es konnte auch anders sein”: també podria haver estat d’una altra manera. I ja es veu que d’aquí no ens en sortirem. Si els equilibris sentimentals són per si sols complicats Kundera ens avisa que si volem enamorar-nos evitant l’autodestrucció una de les condicions fonamentals és que tots dos han de portar l’esquena ben dreta.