Exposar-se i altres atreviments

[Diario de 1926 – Robert Walser. La Uña Rota. Traducció de Juan de Sola]

Hi ha una mena d’homes, de llinatge peculiar i vida poc extraordinària, que sense saber ben bé per què cada dia necessiten asseure’s i anotar alguna cosa. Aquests personatges, que diferencien la vanitat de l’egocentrisme i prefereixen la rutina a la improvisació, prendran les seves notes de qualsevol manera i faran veure que allò que han escrit no compta per a res. Ho deixaran estar, i potser al cap d’unes hores, sense haver pogut deixar de pensar-hi, tornaran per endreçar-ho o intentar que aquelles notes perdin la categoria d’esborrany. Si s’atreveixen, posaran una data al capdamunt del text.

No és que aquest home – girem bruscament cap al singular – escrigui gran cosa, és conscient que mai farà cap obra per a la posteritat de la literatura universal. Les seves notes són pensaments, més intuïtius que raonats, sobre el que ha vist, el que ha llegit o el que recorda, un relat que té forma d’espiral o de passejada que no va massa enlloc. Però acostuma a passar que per escriure sobre res cal escriure molt bé. Els seus textos no ens diran res de nou, al que està ben fet no li cal la novetat. L’home que escriu notes – bolígraf a la solapa de l’americana – només sap tractar un tema: ell mateix. Fins i tot quan ens parla del seu voltant és només una manera de mirar-se i remirar-se per la necessitat de donar-se forma sobre paper, construir-se a si mateix en unes meditacions sobre el no res.

Si obrim aquestes llibretes, o en el pitjor dels casos fulls dispersos, hi veurem anotats els dubtes que generen els errors i els records, tots ben barrejats. També els gargots escrits abans d’anar al llit un cop acabada una nit memorable. Són escrits que revisen un passat que no accepta esmena, però aquest home intenta no posar-se mai massa nostàlgic, que per això és un antiromàntic i un estendard del bon humor. Aquests papers ens diran veritat i ens diran mentida i negaran i afirmaran un mateix fet perquè són notes insegures, la seva manera de donar sentit a l’anar i venir pels dies.  

Posat a escriure línies insignificants sobre un individu que mai acabarà de comprendre del tot, també podria deixar de fer-ho. De vegades s’ho planteja: “De debò m’interessa seguir endavant amb aquesta tasca? (…) No puc deixar de respondre aquesta pregunta amb un ‘sí’ enèrgic i decidit. Perquè el que he començat ha de seguir sent prosseguit; per a mi això és com un evangeli, per a mi això és com un manament (…) De manera que ja no hi ha marxa enrere, per mi no existeix res més que un endavant imperiós, que declara la seva obediència cega a l’ordre del dia”.

Aquest home ha triat viure sol abans que haver d’aguantar alguna cosa més que les pròpies manies, tot i que de vegades trobi a faltar “abandonar-se a la melancolia abraçat, per exemple, a una dona dotada de paciència”. Però tan sols cal que passi massa estona envoltat de gent o que noti que el compromís se li escapa de les mans per reafirmar la felicitat en la solitud; “tinc la impressió de ser algú que, davant del deure, sempre ha fugit”. Aquest home és i se sent, en certa manera, un desplaçat. Viu al marge sense estridències, sense soroll, sense favors a deure ni deutes a pagar.  

És una llàstima que massa sovint aquestes notes, conscients del seu dubtós valor, acostumin a omplir papers que omplen prestatges que no mira ningú. Qui té prou valor les anomena dietari. “Un relat escrit o exposat en primera persona exigeix una dosi de coratge, que no deixa de ser en rigor un fenomen de naturalesa moral”. Rere els fulls d’un calendari (quina gran metàfora) Robert Walser (Biel 1878 – Herisau/Aargau 1956), un d’aquests homes – potser el més noble d’aquest llinatge – va escriure amb llapis, seguint el seu propòsit d’allunyar tota grandesa, les 86 pàgines que trobem a les llibreries des de la passada primavera sota el nom “Diario de 1926”.