Xènius sobre Proust (o els genis també s’equivoquen)

Que l’enèrgic Xènius no sentís gaire simpatia per un senyor que escrivia ajagut al llit ens ho podem imaginar. El Ritme i la Civilitat dictatorial d’Eugeni d’Ors no devien comprendre gaire el model de vida contemplatiu de Marcel Proust, un home capaç de dedicar seixanta pàgines a explicar-nos com donar voltes al llit sense poder dormir. El Glosador es va exasperar davant tanta inacció i va arribar a descriure la ‘Recherche’ com a “prosa desleída”. Al seu autor s’hi va referir, amb la delicadesa que caracteritza al noucentista, com a “neurasténico perdido”.

Altres mostres de ‘finezza’, en la línia de l’esperit diplomàtic d’Eugeni d’Ors, les trobem a les pàgines de ‘El dia Gráfico’. El primer contacte d’Ors amb la “prosa desleída” té lloc l’any 1921, quan Proust encara era viu i la ‘Recherche’ inacabada. Xènius explica als seus lectors que ell habitualment no ha de deixar cap senyal per reprendre la lectura d’un llibre perquè troba sense dificultat dins l’obra el moment on la va deixar. Això passa, alliçona el Glosador, perquè els llibre tenen una columna vertebral. Però en el cas de Proust ha de deixar forçosament una senyal per reprendre la lectura. I això és gravíssim, afirma, perquè “tenir vèrtebres és un deure suprem”. Invertebrat és doncs el primer adjectiu que Xènius fa servir per descriure l’obra de Proust.

Quatre anys més tard, en una glosa titulada “Las obras y los días” i veient la revolada que ha agafat la Recherche un cop ja és acabada, Xènius rebaixa el to: “yo también sospechaba, bajo el desorden aparente, un orden real”. El Glosador rectifica argumentant que no podem jutjar una obra fins que no l’hem vist complerta i, fent un gir egocèntric que no sorpèn gaire, afirma: “Podemos juzgar a Dafnis y Cloe, a la Vida Nueva y a la Ben Plantada. También al Mahabharata y a Dostoievski…(…) Aquí también (es refereix al seu Glosari), como en el ‘epos’ de Proust – y más todavía que en el ‘epos’ de Proust – el conjunto es vasto. Aquí también una parte considerable permanece en la oscuridad, o en la semi-oscuridad, que fatalmente envuelve, a vuelta de unos años, a lo publicado en los periódicos. (…) De lo contenido entre sus brazos no hay mapa delineado aún ni ha habido, por parte de terceros, suficiente exploración topogràfica. ¿Qué hacer entonces? (…) esperar lo que Benjamin Crémieux promete al juicio futuro sobre Proust, la ‘evidencia’ que se alcanzará, cuando con la ‘publicación íntegra de la obra’, se puede apreciar ‘la armonía de las partes’ y su ‘mútua correspondencia’.” És a dir que per les grans obres, com la ‘Recherche’ o el ‘Glosario’, cal esperar que siguin completes per poder-les jutjar adequadament.

A Gaziel, defensor de Proust i descobridor de l’obra per als lectors catalans, no se li escapa la pirueta orsiana i replica: “Eugenio d’Ors confiesa que, después de haberlo sospechado, ahora se va convenciendo de que tras el aparente desorden de la obra de Proust, hay escondido un orden racional, exterior y arbitrario, es decir, una estructura, una composición. Para llegar a este convencimiento, Eugenio d’Ors ha tenido la necesidad de barajar una obra suya, la Ben Plantada, con Dafnis y Cloe, con la Vida Nueva, con Mahabharata y con Dostoievski, y comparar su Glorsario con la Recherche de Marcel Proust. Pero el cómo es lo de menos: lo interesante es que d’Ors, una de nuestras inteligencias literarias más afinadas, uno de los mejores conocedores de la cultura francesa, y por lo tanto uno de los poquísimos en España capaces de apreciar directamente a ese escritor, se vayan rindiendo a su grandeza”.

Però no només d’Ors no va rectificar mai sinó que l’última frase que dedicarà al francès, recollida al Nuevo Glosario, no deixa gaire marge per pensar que havia gaudit llegint la Recherche: “¡Piedad para el lamentable Marcel Proust, ese que buscaba el tiempo perdido, como la persona distraída que busca y no encuentra los lentes cabalgados en su propia nariz!… (…) Demos, inversamente, el debido honor al cronómetro, que nos apoya cíclicamente en la cuenta lúcida de las horas; al Calendario, victorioso fluir con armas del ritmo. Y el honor máximo al mismo Ritmo, en toda su generalidad; desde aquél, delicioso, con que se miden los pasos de una danza, hasta aquel otro, trágico, en que se reproducen las virulencias de una peste.”

Xènius, abduït en la seva obsessió per l’acció, no va saber apreciar la grandesa proustiana. El Calendari contra el temps perdut. Només ens queda un consol. Veure com els genis, de vegades, també s’equivoquen.

Un pensament sobre “Xènius sobre Proust (o els genis també s’equivoquen)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s