Ginebra i poesia: Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma

[Les dones i els dies – Gabriel Ferrater / Las personas del verbo – Jaime Gil de Biedma]

De vegades hi ha coincidències tan perfectes en l’espai i el temps que ens obliguen a creure en alguna cosa més que en la casualitat. Devia ser un gran consol pel posat aristocràtic del poeta Gil de Biedma trobar algú per les tertúlies intel·lectualoides barcelonines que preferís, com ell, la ginebra enlloc de la cervesa. Gabriel Ferrater, aquest amant de la ginebra,  feia temps que escrivia crítica d’art a la revista Laye quan a Gil de Biedma li proposen de començar a col·laborar-hi. Sembla que tots dos ja s’havien trobat alguna nit de molt alcohol perquè compartien molts amics, i a Ferrater, que era 7 anys més gran, li devia fer gràcia aquell jove elegantíssim que segons Barral “era locuaz y agresivo, cáustico. Ante un auditorio de más de tres interlocutores se sentía irreprimiblemente impedido a avasallar con su inteligencia”. Diuen que l’amistat va néixer de la seva passió compartida: la literatura anglesa; però no és gens estrany que dues ments ràpides i brillants s’unissin així, entre tertúlies i la redacció de la Laye, en una relació tan intensa que els sobrepassava i que va acabar desembocant en una poètica compartida.

Fins a tal punt connecten als seus poemes que Ferrater confessarà això molts anys després: “…Ara t’hauria d’explicar la complicitat, la confabulació que vam fer en Jaime Gil de Biedma i jo, i en la qual vam tenir una sort fantàstica, perquè l’un escrivia en català i l’altre en castellà, ja que, si no, ens hauríem copiat mútuament, i així ens sortí diferent”.

Però els més brillants de la mal anomenada escuela de Barcelona no s’assemblaven només en qüestió de versos. Compartien una intel·ligència fora de sèrie, força mala llet quan calia i una gràcia de paraula que afavoria les converses fins la matinada (“and talked ourselves to drunkenness for hours without end”, que diu Jaime Gil al poema que dedica a Ferrater). Anglòfils confessos, T.S.Eliot fou sempre el seu mestre a l’hora d’apropar-se a la realitat. A les semblances s’hi afegien l’interès per Auden, el fervor per Baudelaire i l’admiració per Catul. Tots dos adoraven la literatura medieval, odiaven el surrealisme i es defensaven amb la mateixa arma; la ironia, que els evitava fer el ridícul quan es posaven massa sentimentals. Naturalment, amb aquestes coincidències no podien fer altra cosa que escriure el mateix en llengües diferents.

Continua Ferrater en la mateixa confessió: “¿Quin sentit té, com diu algun poeta, “amb sang voldria fer una cançó de marbre?” Cap. I aquesta complicitat nostra era contra tothom, no sols contra els poetes irrealistes (…) Et donaré un altre exemple del boig d’Emilio Prados, que escriu de la felicitat de l’estiu de l’any 36, abans de l’alçament militar, i diu “Cuando las mariposas fecundaban los cuerpos desnudos de las muchachas a la orilla de los ríos”. El comentari d’en Jaime Gil és: si eso ocurría, el Ejército tuvo razón de echarse a la calle”.

Dues obres poètiques, la mateixa concepció: escriure l’experiència sense contaminar-se pel sentiment: “El que volíem en Jaime i jo no eren mandangues de poesia social, sinó que la poesia fos tan interessant com, posem, una novel·la: expressar situacions humanes, partint de la base que a les persones l’únic que ens interessa són els homes i les dones, amb la mateixa complexitat amb què tu pots fer-ho en una novel·la. I em penso que ho hem aconseguit, vet aquí”. Gil de Biedma diu al prefaci de Compañeros de viaje: “al fin y al cabo, un libro de poemas no viene a ser otra cosa que la historia del hombre que es autor, pero elevada a nivel de significados en los que la vida de uno es ya la vida de todos los hombres, o por lo menos – atendidas las inevitables limitaciones objectivas dde cada experiencia individual – de unos cuantos de ellos”; i Ferrater li respon a la nota que tanca Da Nuces Pueris: “entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari que sóc jo”.

El que guia els seus versos és el temps i l’amor: l’angoixa que els causa l’inevitable pas dels anys que se’ls emporta la joventut i la incapacitat de convivència entre un amor reposat i un desig que ni té límits ni s’apaga mai. Ferrater no pogué enfrontar-se a una maduresa inevitable i se suïcidà a pocs dies de fer cinquanta anys. Jaime Gil deixà d’escriure vora els 40. Dues vides, una relació de joventut eterna i impagables versos de llegat, tan paral·lels que de vegades freguen el diàleg. Quan li comenten a Ferrater: “Jaime Gil de Biedma me decía que el único tema de su poesía es el paso del tiempo y él”; contesta: “Eso me divierte, porque si me hubiera pedido una formulación de mi poesía, le hubiera dicho que mi único tema es el paso difícil del tiempo y las mujeres que han pasado por mí”.

Llegint-los pren sentit l’últim vers del poema que dedica Jaime Gil a en Gabriel (curiosament, en anglès): “Your poems and my poems, our old own private joke!”.

Ella, una nit a Barcelona

[CARNAVAL, dins de “Vint – i – dos contes”, Mercè Rodoreda (aplegats a ‘tots els contes’, Ed.62)]

“Taxi! Taxi!

Un cotxe particular passà davant de la noia sense aturar-se. A la una de la nit, entre els seus dos rengles de jardins, l’avinguda del Tibidabo era deserta (…)

Duia una capa ampla, sedosa i lleugera, llarga fins als peus, i una estrella rutilant al front. I careta. El vent, un vent de nit de març, feia moure els plecs de la capa. Els cabells de la noia voleiaven, tots llençats cap a un costat (…)             

Era rossa i tenia la pell molt bruna. Aquell somriure recollit, els ulls d’atzabeja, aquells cabells daurats i flonjos que devien fer olor de camps de primavera. (…) Tenia divuit anys, i en el moment de tenir-los, ja els sentia perduts”.

Hi ha una noia, en un conte de Rodoreda, que no sé ben bé qui és. No és com cap noia dels altres vint-i-un contes. És jove però no hi ha cap relació que la lligui a res massa aviat. No està enamorada ni se sent perduda per un sentiment que adora i l’espanta. No és casada ni se sent poc bonica, ni tem que el marit vagi mirant altres noies mentre s’adona que ella ja és gran. No ha de passar el dia sencer a casa mentre sospita que el seu home cada matí compra flors que mai són per a ella. No ignora que el seu marit només pensa en la primavera que comença i en faldilles de seda damunt cames nues. Tampoc és vella ni recorda amb pena i decepció un munt de records que ja no pot salvar.  

Al conte que protagonitza la noia (l’inici del qual apareix més amunt), ella surt d’una festa de Carnaval a l’avinguda del Tibidabo, disfressada de fada, i busca un taxi. No en troba. Es creua amb un noi, que va disfressat de sastre jueu, de Lluís XV. No es coneixen. Intercanvien, ella despreocupada i ell tímid, algunes paraules. S’asseuen a la vorera de l’avinguda, mengen pastís, beuen xampany. Només de mirar-la, ell s’ha enamorat. Com que no passen taxis, s’ofereix a acompanyar-la a peu fins a casa, a Consell de Cent, “de cara a mar, a l’esquerra, baixant del passeig de Gràcia”. Junts, anar baixant mentre parlen de no-res, aniran d’avinguda del Tibidabo fins al gran reixat de ferro i cristall de la porta de casa la noia. No es coneixen, però la ciutat de Barelona, més bonica que mai, els permet l’anonimat i la coneixença alhora, els fa passar una nit junts, tan sols passejant pels carrers: “al fons Barcelona brillava: un halo rogenc incendiava el cel i feia una campana màgica de claror.  Si el vent parava un instant, només els quedava el silenci i la nit per companyia”.

“Agafats de la mà es precipitaren carrer avall perseguits per la pluja i el vent”. Corrent sota les gotes de pluja freda d’una nit de març s’expliquen mentides: els dos s’inventen una vida que no és la seva. Ell vol impressionar-la. Què vol ella? Ella ha fet saltar el noi per una tanca per collir gardènies que resulta que no ho són perquè és Carnaval i les gardènies floreixen per Sant Joan. Ella li diu que ha fugit d’una festa on l’amo de la casa era el seu amant: ha marxat perquè li feia vergonya ser-hi en presència de la dona. Li diu que “a cinquanta anys, passaré comptes de tot, em felicitaré del resultat. Hauré tingut l’amor, la il·lusió, les paraules amables, almenys. Hauré evitat, com evitem un bassal d’aigua un dia de pluja, l’ensopiment i la vulgaritat”. Però resulta que res de tot això és veritat: no ha tingut mai un amant perquè confessa: “mai ho he estimat ningú”.

El noi s’ha enamorat bojament quan arriben a la porta i ella, que durant els hores de camí li ha explicat totes les seves pors i mancances, es mor de son. Veu el noi palplantat davant seu incapaç de marxar i ella només pensa en posar-se al llit i si pogués l’esborraria en aquell instant i faria que tota aquella nit no hagués passat.

Ell volia que aquella nit no s’acabés mai. Però, i ella, què volia? No ho sé ben bé. Potser només deixar-se acompanyar.

Josep Pla llegeix Marcel Proust

Seguint amb les classes del professor Antoni Martí Monterde sobre la Recherche, la sorpresa dels lectors francesos davant l’obra de Proust ens va dur a parlar de la recepció catalana de la Recerca. Segons el professor Martí, Proust a casa nostra no pot esmentar-se sense parlar de Josep Pla. De fet, per Martí l’escriptura de Pla no és possible sense la lectura de Proust, perquè aquest li donà a l’empordanès una determinada idea de literatura. No per allò que va escriure, sinó per la manera com ho va fer: a l’obra de Pla hi ha una poètica de la realitat que beu de Marcel Proust.

Que Pla és un dels primers catalans en adonar-se’n de la importància de l’obra proustiana ens ho mostren dos articles, un que data de l’any 20 (a l’aparició dels primers volums de la Recerca) i un altre de l’any 28, quan es dóna acabada (si és que podem referir-nos-hi així). El que dirà posteriorment al Quadern Gris (entre les notes ja preses i els retocs pertinents dècades després) ens acaba d’oferir una idea del que significà el gegant francès per a Josep Pla.

Quan un Proust desconegut rep el premi Goncourt l’any 1919, Pla feia de corresponsal a París. Barcelona li havia donat la configuració urbana necessària per fer de periodista, però la seva arribada a París el deixa provincianament desconcertat. És Quim Borralleras qui el recull a Quai d’Orsay i l’introdueix a la ciutat francesa, i serà el mateix que l’animarà a llegir Marcel Proust (a banda de la motivació que suposaven les paraules de Charles Maurras a l’Action Française).

Un any més tard, Pla publica un article titulat “1920 literari: l’any de Marcel Proust”. De la manera com escriu en aquest article dóna per sobreentès que els catalans coneixen prou les lletres de l’altra banda dels Pirineus i que viuen en un camp intel·lectual prou cultivat com per familiaritzar-se amb allò que aporta Proust, fent evident l’agermanament de les literatures catalana i francesa (Martí ens diu que exceptuant Baroja i Azorin, no hi ha res d’espanyol en la literatura de Pla).

Sense el pes d’una tradició avesada a la novel·la realista (a Catalunya no hi havia una tradició novel·lística potent ni els cicles complexíssims que tenien els francesos), Pla intueix que Proust està canviant alguna cosa, i al seu article el qualifica d’“autor sense precedents, d’una riquesa de visió i d’expressió inhabitual, d’una exactitud literalment aclaparadora, d’una força de captació de la riquesa de la naturalesa humana aguditzada per un cultiu de l’esperit i una lucidesa d’intuïció popular literalment extraordinària”.

L’autor de la Recherche serveix a Pla per a recordar-se a si mateix que ja no som al segle de la novel·la, o si més no que aquest segle està a punt de canviar definitivament; Proust ha enterrat la novel·la realista: “Marcel Proust no és pas un realista de la realitat crua i directa i de vegades poetitzada. És un realista dels records de la realitat – el temps retrobat – cosa sensiblement diferent i sovint més complicada. La realitat dels records se li dóna amb un realisme molt més ric que el realisme directe i immediat. En la base de l’obra de Proust hi ha un onanisme esborronador, microfònic, persistent, deliberat, continuat infinitament petit, infinitament gran, transcendental.” Amb aquesta profusió d’adjectius, l’empordanès és dels primers a moure peça a favor del geni francès, tot i reconèixer que la seva lectura no és ni fàcil ni ràpida ni agraïda: “Cal esforç i constància per acostar-se a Proust, però d’ell apareix un món inacabable de delícies, de suggestions, de filons de realitat riquíssima i insospitada, una imago mundi fascinadora. Les persones que pretenen conèixer l’obra fins ara elaborada per aquest home i el seu pensament asseguren que serà molt vasta i d’un interès creixent”.

Passats uns anys, el 1928, per demostrar que no s’havia equivocat, tornem a trobar una referència proustiana entre els papers del periodista. En un article que du per títol “Marcel Proust vell i nou”, el què a principi de dècada eren suggestions ara són afirmacions categòriques: “S’ha fet una enorme quantitat de literatura al marge de Proust. Una cosa o altra s’ha de dir per a donar pa a la família i anar tirant (…) D’aquí 20 vint anys tothom veurà clar, probablement, que Proust és el més gran novel·lista europeu aparegut després de Tolstoi. A França, per trobar un novel·lista semblant, s’ha de saltar fins a Stendhal. Entre aquests dos noms, Flaubert queda com un estilista i Balzac com un creador d’autòmats a l’aigua de roses”.

Amb la Recherche acabada, les apreciacions se centren en el gir narratiu que ha produït. A Pla l’interessa Proust perquè el francès, com ell, no està interessat en la novel·la, sinó en la narració. Aquest projecte de fer ficció de la pròpia vida, un relat que havia començat a França amb Stendhal, ha trobat una nova manera de narrar que és alhora novetat i tradició: “A ningú se li ha ocorregut, però, de fer constar que l’obra de Proust s’assembla a tota la bona literatura que s’ha fet sempre, que si té alguna novetat és la seva gran tradició, i que l’ambició de l’escriptor és la mateixa que la de tots els descriptius que han existit fins ara: arribar a fer un retrat d’home vivent i posar-lo sobra un paisatge i a dins d’una atmosfera operant i real. (…) La gran novetat de Proust – l’única, potser, de la seva obra – es troba en el material humà que manipula.”.

La fascinació proustiana ve d’aquesta capacitat d’entendre i narrar aquest gest de la memòria involuntària, de crear realitats atemporals que s’activen gràcies al mecanisme del record. Proust està treballant amb una realitat tan fràgil (les interferències entre la descripció empírica i la descripció d’un somni) que quan el periodista l’ha de descriure es veu obligat utilitzar antònims: en un mateix paràgraf el qualifica de desdibuixat i de precís: “És per això que l’aspecte exterior que té l’obra d’aquest novel·lista d’ésser quelcom difús, desdibuixat i llarg, us resulta, una vegada hi heu entrat a dins; purament aparent; quedeu, de fet, encarats que sou davant l’obra, enlluernats per la precisió, el dibuix i la justesa del que teniu davant (…) Proust crea interferències de realitat imaginada o somiada i de realitat sensorial. Té una traça prodigiosa que us deixa bocabadat.”

La conclusió d’aquest mateix article defineix el què Martí volia dir quan explicava que Proust va ensenyar a Pla una ‘poètica de la realitat’: “Per culpa dels russos, hom ha cregut que per a fer una novel·la interessant era necessari posar-hi, almenys, un assassí, un desequilibrat o un anormal. Els escriptors del nord d’Europa han seguit, encara que, de totes maneres, no han tan pessimistes. Amb una institutriu, un professor estrany i un senyor més o menys tocat d’herència ens han entretingut una pila d’anys. (…) Proust ha completat el cicle humà d’aquesta gran invasió de la novel·la i ens ha demostrat que en un saló distingit de París, ple de personatges de tota respectabilitat, passen coses tan interessants i tan dignes d’ésser explicades com en una presó o en un ambient de mal mirar. Això, ens costa encara avui de creure-ho, tan forts són els precedents immediats. En tot cas, ha estat una verdadera revelació saber que una persona que té un “de” i dos o tres títols pot ser tan interessant, literàriament parlant, com un idiota, un alcohòlic o un pertorbat.”

Passades unes dècades, amb força teoria publicada sobre l’obra que ha canviat la història de la literatura, es refereix a la Recerca en aquests termes a les últimes pàgines del Quadern Gris, on cal notar la importància de la idea que extreu el periodista del concepte proustià de ‘detall’, que fa que trobem en Pla una textura proustiana articulada en un lloc gens proustià; el periodisme: “L’obra de Proust és un pou sense fons. Conté coses directament viscudes i coses viscudes per una gran quantitat de gent. No hi ha cap frase que no tingui un origen concret ni cap paràgraf que no tingui la seva història. És una obra feta sobre una confusió inextricable i l’autor hi projecta la llum de la seva memòria – que és en definitiva l’element classificatiu, però, dintre dels seus límits, decisiu. (…) Que Proust ha bandejat de la temàtica literària el realisme petit, baix de sostre, estricte, em sembla evident. D’un cantó és molt més realista que els escriptors d’aquesta formula, al mateix temps arriba a sublimar la realitat acostant-se molt més a la seva essència, donant-la en tota la seva essència, donant-la en tota la seva prodigiosa i enorme complexitat. L’acumulació de detalls en els escriptors realistes és de vegades tan gran que arriba a fatigar. Arriben al naturalisme, al fotografisme. En l’obra de Proust, la quantitat de detalls és encara més gran que en aquests escriptors. De vegades n’hi ha tants que fan l’efecte d’una ensulsiada que us cau a sobre. Els detalls són la quinta essència de tota obra escrita. L’interès de tota obra literària – l’interès diríem bàsic, primari – es troba en els detalls. Un autor de possibilitats reals es troba sempre davant d’una quantitat de detalls, davant dels quals ha d’escollir. De vegades un detall suggereix en el lector tot un món. En l’obra de Proust els detalls són diferents, tenen més gruix – la qual cosa no vol dir que siguin més espessos ni més vulgars; són diferents, van més al fons, són més complets. En el seu món literari, la vida ja no és un esquema lineal; és un món de volums, de dimensions més altes i més fondes, de perspectives més vastes i molt més riques”.

Inventar a Amèrica avui

[Deu de desembre – George Saunders. Edicions de 1984. Traducció de Yannick Garcia]

Si Pynchon, Foster Wallace, Franzen, Junot Díaz i altres americaníssims postmodernets es posen d’acord per lloar un exenginyer geofísic que es dedica a escriure relats curts diguéssim que ja sabem per on van els trets. Ara, no ens podíem esperar que la cosa fos tan seriosa. Confesso que llegint les primeres pàgines de “Deu de desembre” vaig estar a punt de retornar el llibre cap a Edicions de 1984 exposant que els retirava la paraula per haver-nos venut George Saunders com un geni quan em semblava que era un paio que pràcticament no podia construir una frase sense posar-hi una paraula inventada. Però passant pàgines no només no el podia deixar estar sinó que em començava a fer molta gràcia el seu joc i vaig dir-me que per entendre’l havia d’acceptar que en la seva decisió de trencar totes les normes establertes aquesta generació no es farà enrere. Com que saben que no poden explicar res de nou, estan decidits a explicar-se d’una manera radicalment nova, i Saunders s’ha pres aquesta missió molt seriosament.

D’entre les nombroses virtuts saunderianes, la millor és aquesta capacitat de fer el què vol amb les paraules: tensar l’argot fins a límits insospitats, escriure sense articles, deixar frases a mitges, col·leccionar els renecs més estranys i aquesta mania d’interpel·lar constantment el lector amb preguntes, com dient: ¿hi ets, oi?, ¿em segueixes, no?. I la veritat és que no tens altra opció que seguir-lo: Saunders s’implica en cada conte com si s’hi jugués la vida, amb una energia aclaparadora que ve de la necessitat de subvertir el llenguatge per fer aparèixer una nova realitat. Perquè què ens ha de dir aquest home born-in-Texas-raised-in-Chicago que no sapiguem encara? Ens diu que l’Amèrica made in capitalisme salvatge de vegades pot ser molt cruel i que la vida acostuma a ser força injusta. També ens diu que ens mercantilitzem cada vegada més i que en el futur el sexe i l’amor es controlaran amb drogues, que la nostra obsessió materialista cada dia ens fa inventar objectes més ridículs o que la gent que gasta molt es queda sense ‘pèmpins’… En fi, tot de coses que no és que no les sapiguem o no ens les hagin dit moltes vegades aquests nois de la postmodernitat (fins i tot estem una mica cansats de sentir-les).

Però ja sabem que amb Saunders no es tracta només del què sinó del com. Amb una barreja de tendresa i humor àcid, Saunders fa desfilar pels seus contes personatges d’ambients aparentment inofensius que amaguen realitats desoladores: nens que carreguen traumes absurdíssims imposats per pares sobreprotectors, noies de passat tèrbol que accepten acabar essent usades com a objectes de decoració de jardí, homes de mitjana edat que han fracassat en uns somnis que ni tan sols eren els seus… Una galeria d’americans, membres d’una decadent classe mitjana, que desesperen per no ofegar-se en derrotes i intenten sobreviure en vides que no acaben de ser com les havien somiat. Realment, si no fos per l’agudíssim sentit de l’humor que gasta l’autor, acabaríem agafant depressió. Però fa l’efecte que Saunders té amb els seus personatges la mateixa relació que amb el seu país: sap que són imperfectes i per això els compadeix, els ridiculitza però els estima.

No sé si Saunders, tal com diu The Wall Street Journal, ha ajudat a canviar el rumb de la ficció americana. Sembla que fa alguna cosa tan nova que ningú l’ha sabut acabar de situar. El que diria és que és un potentíssim narrador convençut de tenir un univers que paga la pena de ser explicat, un escriptor conscient que el terreny del llenguatge comú li ha quedat petit i necessita anar per una altra banda. La seva mirada satírica, crítica i compassiva alhora li permet explicar amb molta profunditat el que diria que són els drames morals de gent massa corrent. El que és segur que no necessitem que escrigui cap diari – només cal llegir-lo per adonar-se’n – és que un escriptor amb aquesta energia no pot de cap manera passar desapercebut.  

[No és possible acabar aquest article sense destacar amb admiració l’esplèndida traducció que ha fet Yannick Garcia de “Deu de desembre”, el que deu haver estat una feinada de ‘piiiiiiiiip’ mare]