Combray, una pàgina

[Combray. Marcel Proust. El Cercle de Viena. Traducció de Josep Maria Pinto.]

Celebrant la segona edició…

Cada vegada que la gent diu que els màsters no serveixen per a res,  penso en la meva classe de sis hores setmanals amb l’Antoni Martí Monterde ‘revisions en Teoria de la Literatura’ tractant la Recherche. En una aula del claustre de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, Martí intenta explicar què som després de Marcel Proust, ‘algú que s’ha sostret de la mort perquè ha aconseguit aïllar un fragment de temps en estat pur’. Aquest és el relat que fa Martí d’una sola pàgina (la primera de totes) de la Recerca del temps perdut.

 

Combray és el pacte de lectura més difícil d’establir en la història de la literatura. Després de les primeres pàgines de Combray ja ho podem acceptar tot. Proust ens ha canviat la mirada, ens ha fet entrar en un altre règim narratiu.

‘Durant molt de temps me’n vaig anar a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tant de pressa que no tenia temps de dir-me: “m’estic adormint”. Així comença Combray, així comença la Recherche. Comença en un moment del dia on tot comença a suspendre’s, tot comença a acabar; quan anem a dormir. Aquest ‘m’estic adormint’; que no és casual perquè no podem pas dir ‘estic dormint’, pel simple fet que quan estem dormint no diem res de res; de la mateixa manera que podem dir ‘m’estic morint’, però no podem dir ‘he mort’. Aquest moment, ‘m’estic adormint’, afirma i nega la capacitat de pronunciar-se. És un moment de frontera. La Recherche comença en aquest interval on afirmem i neguem la capacitat de pronunciar-nos (o d’escriure’ns, o de llegir-nos).

Però seguim: ‘I, mitja hora més tard, em desvetllava la pensada que ja era l’hora de buscar el son; volia desar el llibre que creia tenir entre les mans i bufar el llum; mentre dormia no havia deixat de reflexionar sobre el que acabava de llegir, però aquestes reflexions havien agafat un tomb una mica particular; em semblava que jo mateix era allò de què parlava l’obra’. Aquest llibre que Marcel vol desar és molt més que un objecte quotidià. Per suposat Marcel no ens diu de quin llibre es tracta perquè no és cap llibre concret, és el llibre com a idea. Cada vegada que agafem un llibre entre la vigília i el son ens situem al mateix punt que Marcel: tots pensem que el llibre està parlant de nosaltres mateixos –em semblava que jo mateix era allò de què parlava l’obra-. Aquí, a la primera pàgina de la Recherche, Marcel converteix al lector proustià en un lector de si mateix, que és l’objectiu últim de la Recherche. Per això Proust ens dirà, milers de pàgines més tard: ‘en realitat, cada lector és, quan llegeix, el propi lector de si mateix’. Una aparent banalitat, que en realitat és una associació total entre nosaltres i l’acte creatiu: un individu que llegeix posa en relació l’exterior (el que llegeix) i l’interior (el que viu) i relaciona els dos àmbits.

I és aquí, a l’habitació de Combray, en aquesta claror interior (el fet d’estar llegint i veure’s) i la foscor exterior (el llum ja està apagat) quan Marcel qüestiona (ja a la primera pàgina!): em demanava quina hora podria ser; sentia el xiulet més o menys allunyat dels trens que, com el cant d’un ocell en un bosc, tot assenyalant les distàncies, em descrivia l’extensió de la campanya deserta en la qual el viatger s’apressa cap a la següent estació, i el camí que segueix en el seu record…’ Ja a la primera pàgina Marcel pregunta quant de temps ha passat – em demanava quina hora podria ser-. I la manera de pensar en el temps és calculant distàncies a l’espai (el tren que marxa). El temps i la distància, alhora, com el tren, s’estan allunyant de nosaltres mateixos, de la veu narrativa. I Marcel esdevé conscient, ja a la primera pàgina de Combray, que està sol llegint un llibre que parla de nosaltres. Que narrar és aprendre a explicar la solitud.

I tan sols una pàgina remet a l’infinit.