Proust i les noies en flor

[A l’ombra de les noies en flor, I – Marcel Proust (A la recerca del temps perdut). Traducció de Josep Maria Pinto. Viena Edicions]

Quan algú no és un geni i vol parlar o escriure sobre Proust té, a grans trets, dues opcions: la primera és caure en els llocs comuns més espantosos, la segona és ser cursi fins a fregar el ridícul.  De fet, només ens cal citar el títol d’aquest volum de la Recerca per posar-nos a to: «a l’ombra de les noies en flor». No sabríem definir què és, exactament, «una noia en flor». Però, ens cal? La imatge d’«una noia en flor» val per si sola. Com voldríem veure’ns, posats a cursilejar, sinó «a l’ombra de les noies en flor»? Aquest títol és tota una declaració d’intencions per explicar que si hi ha algú a qui li justificarem tot en favor de la creació d’imatges, aquest és Marcel Proust. Quan es tracta de l’art de la paraula, «el geni consisteix en el poder reflector, i no en la qualitat intrínseca de l’espectacle reflectit.» Però és clar que Proust no ha vingut només a regalar-nos imatges poètiques sinó a fer-nos una radiografia moral a través d’elles.

En aquest volum de la Recerca, el francès ens jutja de mà d’un jove bon-vivant parisenc i el seu pas de l’adolescència a l’edat adulta. En un magnífic desplegament de l’univers proustià, que és simplement un espectacle, se’ns narra l’educació sentimental d’aquest petit artista que passa de jugar vora les flors dels Champs Elysées a ensumar les flors del saló de casa la senyora Swann. De la pompositat de l’òpera a l’artificialitat dels salons, el nostre heroi ens parla, ell que té aires de poeta, de la naturalesa de l’art, del tedi d’omplir les hores i de la dificultat de fer coincidir el desig amb la felicitat.

Sobretot ens parla de nosaltres, constantment i persistent, mitjançant tots els seus personatges. I com que Proust ens coneix, i de quina manera, ens explica la tendresa dels primers amors i com aquesta tendresa se substitueix per sentiments menys nobles quan aquests amors ja no són primerencs. Ho fa, gens lliure de perversió, a través de les dues dones que omplen la novel·la i són, curiosament, mare i filla. La Gilbertte, amor d’adolescència del nostre protagonista, és una floreta de cabellera panotxa i pell daurada. L’Odette, la senyora Swann, de gràcia botticel·liana, és mestressa d’un magnetisme fora límits que acaba per dominar totes les hores del nostre protagonista, que prefereix les bates xineses de l’Odette als rínxols de la Gilbertte, mentre s’endinsa poc a poc a casa de les dues dones com qui entra al paradís.

Però el que importa a la Recerca Proust ho explica, novament, només amb un títol (i aquí el tòpic): el temps perdut. Aquest món idíl·lic només serveix de magnífic escenari per dir-nos que el temps no s’atura ni al més preciós dels paradisos. «Teòricament sabem que la terra gira, però de fet no ens n’adonem, el terra per on caminem sembla que no es mogui i vivim tranquils. Així succeeix amb el Temps en la vida.» Què no ens dirà Proust si és capaç de tant en una frase. Davant de la Recerca, aquesta radiografia moral, el millor que podem fer és callar i gaudir-ne, sobretot si es tracta de la traducció meravellosa i extraordinària de Josep Maria Pinto. Jo ja faig tard i he pecat amb tòpics i cursileries. Ho he fet només per compartir l’alegria d’anar rebent els volums d’una Recerca que ens diu que ja ens podem anar omplint de flors, que el temps no s’atura.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s