El progrés segons Chesterton

[El hombre corriente – G.K.Chesterton. Editorial Renacimiento.]

Tot i que ‘The common man’ és l’últim llibre que escrigué Chesterton (almenys l’últim del qual va corregir proves), qualsevol frase d’aquest assaig conté més energia que l’obra completa de la majoria d’escriptors. El recull d’articles aplegats en aquest volum ens ensenyen que no hi ha res més potent que unir intel·ligència i alegria, que són les qualitats fonamentals de l’anglès. El títol, ‘the common man’ fa referència a la tesi central del llibre, que ve a dir que la Modernitat (l’emancipació moderna, el progrés) ha perseguit per sobre de tot l’home normal i tot el que representa (bàsicament, el sentit comú).

Si hi ha alguna cosa que m’agrada de Chesterton és la seva capacitat per fer sentir insignificant al lector (res de sermons autocomplaents). De la incredulitat davant unes tesis incòmodes i aparentment impossibles de defensar passem a anul·lar la nostra miserable opinió a favor de la genialitat del rei de la paradoxa. Davant la retòrica Chestertoniana no hi tenim res a fer: ‘no és qüestió d’entendre allò difícil. És més aviat qüestió d’obrir prou la ment com per comprendre allò fàcil.’

Intentar encabir en un article qualsevol idea d’aquest assaig és simplement ridícul, però (posats a triar) un dels fragments més brillants del recull és la crítica a la idea de progrés. Chesterton esmenta els versos d’un poeta anglès que recitava: ‘que el gran món giri per sempre més sota les vies del canvi’. I Chesterton ens diu que no, que precisament el problema de la mentalitat moderna és un problema de vies, de sentir-nos contents sobre les vies perquè ens han dit que són les vies del canvi. Diu exactament: ‘el seu únic mecanisme de progrés és anar cada vegada més ràpid al llarg d’una línia, en una sola direcció, sense curiositat d’aturar-nos ni el valor de mirar enrere. Com més de pressa vagi una idea, menys gent té el coratge de sortir-ne o de posicionar-s’hi en contra. I al final, ningú farà un salt per aconseguir la llibertat intel·lectual, de la mateixa manera que ningú saltaria d’un tren que va a molts quilòmetres per hora. Al meu parer, aquesta és la característica principal del que anomenem pensament progressista al món modern. És limitat en el més exacte sentit de la paraula. Té una sola dimensió. Va en una sola direcció. El seu progrés i la seva pròpia velocitat el limiten.’

I la solució de Chesterton no és, per aquells que el titllen de retrògrad, deixar el tren per tornar al carruatge: ‘M’interpreten malament si suposen que sol·licito bitllets de tornada a Atenes i a l’Edèn, perquè no vull anar en un tren barat cap a Utopia. Vull anar on em vingui de gust. Vull parar on em vingui de gust. Vull conèixer l’ample i llarg del món; i apartar-me de les vies per rondar per les antigues planures de la llibertat’. No sé què més es pot demanar.

En definitiva, les virtuts del progrés i la modernitat són els tòpics que Chesterton es dedica a destruir a ‘the common man’. En un atac de celebritat enmig del llarg raonament per justificar la seva teoria, Chesterton només necessita vuit paraules per resoldre l’enigma del nostre temps: ‘Hem triat, i crec que hem triat malament’.

[D’altra banda, seria motiu de festa que algun editor català decidís ennoblir la seva col·lecció rescatant Chesterton de la tenebra, un indret que no escau gens al geni anglès.] 

Lo. Li. Ta.

[Lolita. Vladimir Nabokov. Traducció de Josep Daurella]

«Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva». Quan Nabokov ens diu que «Lo-li-ta» no és res més que plaer estètic – una obra d’art – ens autoritza a gaudir sense remordiments de la història d’amor i libido d’un adult amb una nena de 13 anys. Si «Lolita» fos una novel·la amb missatge moral el seu autor s’hagués podrit a la presó i la novel·la no la llegiria ningú. Sortosament a Nabokov li va tocar viure a mitjan segle XX i quan publica la nostra Lolita (1955) el públic ja pot entendre – malgrat l’escàndol provocat – que el triomf de la literatura és haver extirpat l’ètica i poder llegir sense reaccions histèriques les confessions d’un home que des de la presó ens explica la història d’un amor destructiu i desesperat. «Senyores i senyors del jurat: l’estil del bon assassí és una prosa plena d’imatges». I així comença l’espectacle.

Disposats com estem sempre en la nostra limitada manera d’entendre el món a buscar culpables i separar els bons dels dolents, voldríem veure la Lolita com una nena innocent i pura a les urpes d’un monstre. Però se’ns fa difícil davant la bellesa esclatant de la Lo, impúdica de cap a peus, una nena que mira fixament l’Humbert als ulls amb aquell somriure típicament femení de tenir un home dominat pel desig. Una Lo que asseguda al sofà amb el seu pervertit s’estira i li passa les cames nues sobre els genolls mentre mastega xiclet; «aquella barreja que hi ha a la meva Lolita de puerilitat tendra i somiadora i d’aquella vulgaritat horripilant que emana de les revistes i els anuncis publicitaris».

Però tot i ser coneixedora del seu poder, no és culpable la nostra nímfeta; aquest ésser entre 9 i 14 anys dotat d’una naturalesa sensual única que només existeix en l’obsessió que destrueix l’Humbert. No és culpable la Lolita, amb aquella manera de caminar, massa inconscient per dominar-se. No és tampoc culpable del desig d’agradar ni d’aquell somriure provocador. No és culpable perquè adorable i indefensa i sense enlloc on anar, s’endinsa en alguna cosa que la supera i no pot controlar. És en canvi culpable el pervertit Humbert, encara que no el podem condemnar tan fervorosament com voldríem perquè sabem que el seu amor és sincer. És culpable l’Humbert de dominar una nena i endur-se-la un any de viatge pel trencaclosques boig de 48 estats per tenir-la per ell sol. És culpable el tràgic i patètic Humbert que s’ha enamorat desesperadament i és tan depredador com víctima.

Lolita no és una novel·la sobre la pederàstia o l’incest. Lolita és una novel·la sobre «el sol rogent del desig i la decisió (les dues coses que donen vida al món)». Lolita és una novel·la sobre aquest desig que sempre és millor invocar que satisfer, i per això és molt més excitant l’escena en que Humbert arriba a l’èxtasi tocant els genolls nus d’una Lolita vestida que quan ens explica que se la beneficia dos cops al dia al llit d’hotels de mala mort. És més excitant l’Humbert delint-se per la pell bruna de la Lo mentre aquesta salta jugant a tennis que estripant-li una brusa amb passió. Curiosa pirueta la que fa Nabokov a través de l’Humbert quan aquest ens confessa que el plaer superior neix «del buit entre el poc que se’ns dóna i el molt que se’ns promet… el cim gris i rosa inaccessible». Aquí Nabokov ens converteix també a nosaltres en culpables perquè sabem que contra això la nostra natura no hi pot fer res.

Nosaltres, àvids de condemna, som innocents per mers espectadors però culpables per gaudir d’una tragèdia que Nabókov ha convertit en una novel·la divertida, escandalosament enginyosa i brillant. «Es deia Lo, tot just Lo. Al matí, dreta, un metre cinquanta, amb mitjons, aguantant-se sobre un peu. Era la Lola amb pantalons. Era la Dolly a l’escola. El seu nom oficial era Dolores. Però als meus braços sempre va ser la Lolita». Sota la suor de la luxúria i la culpa a Lolita hi batega, diu Martin Amis, la pulsió de la mort que persegueix tots els personatges – el memento mori -, el recordatori que un dia tots plegats hem de morir, que no cal prendre’ns la vida com una tragèdia – com el pobre Humbert – perquè ja en sabem el final. I, és clar, difícil i perillós fer apologia del carpe diem en una novel·la en què un adult s’enamora d’una nena de 13 anys. Doncs així funciona i, a més, Nabokov ho aconsegueix en una prosa cruel de bellesa superlativa. I per això la nostra Lolita, «irresistible, sedosa i càlida, pecat meu, ànima meva» no morirà mai.

Proust i les noies en flor

[A l’ombra de les noies en flor, I – Marcel Proust (A la recerca del temps perdut). Traducció de Josep Maria Pinto. Viena Edicions]

Quan algú no és un geni i vol parlar o escriure sobre Proust té, a grans trets, dues opcions: la primera és caure en els llocs comuns més espantosos, la segona és ser cursi fins a fregar el ridícul.  De fet, només ens cal citar el títol d’aquest volum de la Recerca per posar-nos a to: «a l’ombra de les noies en flor». No sabríem definir què és, exactament, «una noia en flor». Però, ens cal? La imatge d’«una noia en flor» val per si sola. Com voldríem veure’ns, posats a cursilejar, sinó «a l’ombra de les noies en flor»? Aquest títol és tota una declaració d’intencions per explicar que si hi ha algú a qui li justificarem tot en favor de la creació d’imatges, aquest és Marcel Proust. Quan es tracta de l’art de la paraula, «el geni consisteix en el poder reflector, i no en la qualitat intrínseca de l’espectacle reflectit.» Però és clar que Proust no ha vingut només a regalar-nos imatges poètiques sinó a fer-nos una radiografia moral a través d’elles.

En aquest volum de la Recerca, el francès ens jutja de mà d’un jove bon-vivant parisenc i el seu pas de l’adolescència a l’edat adulta. En un magnífic desplegament de l’univers proustià, que és simplement un espectacle, se’ns narra l’educació sentimental d’aquest petit artista que passa de jugar vora les flors dels Champs Elysées a ensumar les flors del saló de casa la senyora Swann. De la pompositat de l’òpera a l’artificialitat dels salons, el nostre heroi ens parla, ell que té aires de poeta, de la naturalesa de l’art, del tedi d’omplir les hores i de la dificultat de fer coincidir el desig amb la felicitat.

Sobretot ens parla de nosaltres, constantment i persistent, mitjançant tots els seus personatges. I com que Proust ens coneix, i de quina manera, ens explica la tendresa dels primers amors i com aquesta tendresa se substitueix per sentiments menys nobles quan aquests amors ja no són primerencs. Ho fa, gens lliure de perversió, a través de les dues dones que omplen la novel·la i són, curiosament, mare i filla. La Gilbertte, amor d’adolescència del nostre protagonista, és una floreta de cabellera panotxa i pell daurada. L’Odette, la senyora Swann, de gràcia botticel·liana, és mestressa d’un magnetisme fora límits que acaba per dominar totes les hores del nostre protagonista, que prefereix les bates xineses de l’Odette als rínxols de la Gilbertte, mentre s’endinsa poc a poc a casa de les dues dones com qui entra al paradís.

Però el que importa a la Recerca Proust ho explica, novament, només amb un títol (i aquí el tòpic): el temps perdut. Aquest món idíl·lic només serveix de magnífic escenari per dir-nos que el temps no s’atura ni al més preciós dels paradisos. «Teòricament sabem que la terra gira, però de fet no ens n’adonem, el terra per on caminem sembla que no es mogui i vivim tranquils. Així succeeix amb el Temps en la vida.» Què no ens dirà Proust si és capaç de tant en una frase. Davant de la Recerca, aquesta radiografia moral, el millor que podem fer és callar i gaudir-ne, sobretot si es tracta de la traducció meravellosa i extraordinària de Josep Maria Pinto. Jo ja faig tard i he pecat amb tòpics i cursileries. Ho he fet només per compartir l’alegria d’anar rebent els volums d’una Recerca que ens diu que ja ens podem anar omplint de flors, que el temps no s’atura.

Xènius sense disculpes

[Glosari 1906 – 1907. Eugeni d’Ors. Edició de Xavier Pla. Quaderns Crema]

Sempre m’ha semblat injust haver de llegir Xènius demanant perdó. Que admirar no vol dir identificar-se (que deia Joan Fuster parlant precisament d’Ors) ho comprenem tots al pla teòric però la pràctica no és tan senzilla i entre dogmes i prejudicis ens trobem que al Glosador encara no hem sabut trobar-li encaix. Si tenim per certa la teoria que fou per culpa de personatges com Xènius que es produí el 39 un desastre nacional, aleshores donarem la raó a Sales al cèlebre article ‘els òrsides’. Sales, des de Mèxic l’any 45, en un to sever i trist – com no pot ser d’altra manera – carrega contra l’Ors i els seus, els fa culpables de la Guerra i ens diu que desertar la pàtria no mereix perdó. Sales té raó quan critica l’aura daurada que envoltava Xènius: les nocions d’imperialisme i arbitrarisme es rebaten en poques línies; l’autor del Glosari és confús i contradictori. I d’acord, la moral no és una amenitat, com el Glosador pontificava. Però bé. Avui, amb les ferides tancades i sense buscar culpables, cal prendre’ns tan seriosament un home que ens diu que la seva era una feina «essencialment papallonera»?

A Xènius l’imagino el 1906, quan just comptava amb un quart de segle, papallonejant pel centre d’una Barcelona que despertava a la modernitat, buscant les «palpitacions del temps» entre els conciutadans que tant s’estimava. L’imagino amb una idea al cap pujant les escales de l’Ateneu per anar a escriure la Glosa diària mentre se sentia l’amo del món. Tenia, aleshores, l’ambició desmesurada i la dosi de bogeria que requereixen les grans gestes. Tindrà, també, les espatlles cobertes per una Lliga que deixava que la ploma del seu nen escrigués tan fervorosament com volgués a favor d’un Nou Ordre guiat pel Catalanisme del Seny Ordenador. I és que per a Xènius escriure no era qualsevol cosa, escriure era crear doctrina i aquesta doctrina volia canviar el món, no des de la moral feixuga de la Renaixença del XIX, sinó des de la joie de vivre d’un segle XX que s’inaugurava.

En aquesta doctrina s’hi reclama un Nou Ciutadà que neix d’un ideal on l’home és l’únic que importa, perquè «quan l’Energia esdevingui Ritme, res podrà fer-hi la hostil Natura». Fent seus els termes de Civilitat, Urbanitat, Imperialisme, Mediterranisme o Arbitrarisme, el Glosador destil·la persistentment dia rere dia aquest nou ideal. Per damunt de tot, al Glosari, per molt que s’hi parli de moral, s’hi celebra l’alegria de viure i potser és per aquí on hem d’elevar Xènius al lloc que correspon. En ell trobem la força de viure un moment fundacional i la voluntat d’unir tots els intel·lectuals del país sota una nova Ciutat. Què havia de fer sinó l’Eugeni, en una Barcelona «prenyada d’avenir»? Amb un estil novíssim, massa elegant per ser tractat de frívol, ell ens va dir que podíem ser París o Londres, que esdevindríem exemple d’un continent sencer; des de la seva alegre bogeria ens proposava ser el centre del món.

Amb innocència i sense prejudicis he llegit aquest estiu els inicis d’una de les obres més importants de la nostra literatura. Gràcies a l’ambiciós projecte de Quaderns Crema per publicar l’obra completa d’Eugeni d’Ors tenim un volum que recull les gloses diàries de l’any 1906 i 1907, les primeres que Xènius va escriure. I si el llegim amb l’entusiasme que devien sentir els catalans de 1906 descobrint una jove promesa a les pàgines de La Veu, potser ens plantegem que si bé tenim molt clar què va fer l’Eugenio durant la Guerra, el Xènius que encara no havia posat l’anècdota per sota la categoria i els gloriosos anys del Glosari no ens poden passar per alt. Si els òrsides mataren l’Ors, potser a nosaltres ens toca reivindicar-lo.